28 agost 2005
Kandy
Només portem tres dies a Sri Lanka, però sembla que haguem estat aquí tota la vida. Aquesta nit estem a Kandy, una ciutat just al centre del país, on està la seu central del SCI. Si Sri Lanka és com una mà, Kandy estaria just a sota del dit mig. Estem a casa d’un home que es diu Maharama. Té els cabells blancs i llargs i sempre somriu (com tothom aquí) i acull alguns voluntaris que estem per Kandy. Avui som com unes deu persones ficades a casa seva. Dormim al terra, a sobre d’unes estores de vímet. Després de tres nits dormint així t’hi acabes acostumant.
Vam arribar el divendres, després de dos dies inacabables maldormint en aeroports i en avions. Cap allà a les sis del matí estavem a l’aeroport de Colombo. Al sortir, ens estaven esperant. Feia molta calor i a la porta de l’aeroport estava ple de gent que esperava als seus familiars i de taxistes que intentaven que els agafessis a ells. Per sort, tres persones de la ONG ens venien a recollir. La Bárbara (una voluntaria italiana), l’Indika (un voluntari d’Sri Lanka), i un musulmà del que no hem pogut descobrir el nom. Era el conductor de la furgoneta, un home molt fosc de pell, amb una barba molt densa i els dits de les mans amb forma de ganxo, que només condueix i que no dorm mai.
Amb la furgoneta ens van portar cap a Kandy. Desde la finestra vam poder veure els primers paissatges del país. La gent pel carrer, els colors de les botigues, les paredetes amb mil varietats de fruita a la carretera. I la seva manera de conduir. Teòricament condueixen per l’esquerra, com els anglesos (perque va ser colònia britànica i tot això), però en la pràctica utilitzen els dos carrils indistintament. Sembla mentida que arribessim vius.
Un cop a Kandy, ens van portar a casa de l’amic Maharama. Allà vam poder dormir unes hores, fins que a les quatre ens van venir a buscar per anar un altre cop de viatge. Havíem d’anar a Kalametiya, un camp de treball que està al sud, perquè feien una cerimònia per inaugurar una carretera que havien construït a la zona afectada pel Tsunami i volíem grabar-ho. Només hi ha uns 200 km. Desde Kandy fins a Kalametiya, però vam trigar més de vuit hores en fer-ho. Com vuit persones dintre d’aquella furgoneta i el musulmà de la barba que se les va conduir senceres. Aquella nit vam arribar al camp com a les tres de la matinada i l’home no deuria dormir més de dues hores. I al dia següent, cap a les sis de la tarda va tornar a agafar la furgoneta per portar-nos una altra vegada a Kandy i es va tornar a menjar vuit hores més de carretera. Però és que el dia abans havia estat a l’aeroport desde les 12 de la nit per venir-nos a buscar. Encara és un misteri com pot dormir tan poc i seguir conduint per aquelles carreteres.
La nostra estada a Kalametiya va donar ser productiva. Després dels discursos, que es van fer eterns, perque van parlar com cinc persones i eren en sinhalès, o sigui que no enteníem una paraula, van descobrir una placa i van plantar un arbre. Això ho fan sempre que acaben una obra important, per recordar el que s’ha fet allà. Per la tarda, vam tornar a la platja on havia estat la cerimònia per grabar una entrevista. Hi vam anar amb l’Indika i el Dámnika, un altre srilankès de l’SCI que no para de fer bromes. Vam estar passejant per la platja i el Dámnika ens va explicar com havia estat el Tsunami. Aquella platja era com el Paradís. Llarga, amb sorra blanca i plena de palmeres. I el mar blau amb unes onades altíssimes, que tenia un punt sinistre, sabent el que havia passat allà. També perque la platja estava deserta i al voltant encara es veien els ciments d’algunes cases que havien estat totalment arrassades per l’aigua del mar. El Dámnika ens va enseñar un dipòsit d’aigües pluvials que estava en una bassa a uns 200 metres terra endins i que abans estava en una de les cases del costat de la platja. Allò debia pesar tranquilament 20 tones, però l’onada havia pogut portar-ho fins allà. Tot i que evidentment allò no tenia res a veure amb el que es deuria trobar la gent que va estar allà just després del Tsunami, aquella platja encara transmetia alguna cosa del que havia passat.
I després d’aquest passeig per la platja, ens vam banyar en un petit llac d’aigua salada que estava al costat del Paradís. No tot ha de ser treballar, oi?
Albert
Kandy
Només portem tres dies a Sri Lanka, però sembla que haguem estat aquí tota la vida. Aquesta nit estem a Kandy, una ciutat just al centre del país, on està la seu central del SCI. Si Sri Lanka és com una mà, Kandy estaria just a sota del dit mig. Estem a casa d’un home que es diu Maharama. Té els cabells blancs i llargs i sempre somriu (com tothom aquí) i acull alguns voluntaris que estem per Kandy. Avui som com unes deu persones ficades a casa seva. Dormim al terra, a sobre d’unes estores de vímet. Després de tres nits dormint així t’hi acabes acostumant.
Vam arribar el divendres, després de dos dies inacabables maldormint en aeroports i en avions. Cap allà a les sis del matí estavem a l’aeroport de Colombo. Al sortir, ens estaven esperant. Feia molta calor i a la porta de l’aeroport estava ple de gent que esperava als seus familiars i de taxistes que intentaven que els agafessis a ells. Per sort, tres persones de la ONG ens venien a recollir. La Bárbara (una voluntaria italiana), l’Indika (un voluntari d’Sri Lanka), i un musulmà del que no hem pogut descobrir el nom. Era el conductor de la furgoneta, un home molt fosc de pell, amb una barba molt densa i els dits de les mans amb forma de ganxo, que només condueix i que no dorm mai.
Amb la furgoneta ens van portar cap a Kandy. Desde la finestra vam poder veure els primers paissatges del país. La gent pel carrer, els colors de les botigues, les paredetes amb mil varietats de fruita a la carretera. I la seva manera de conduir. Teòricament condueixen per l’esquerra, com els anglesos (perque va ser colònia britànica i tot això), però en la pràctica utilitzen els dos carrils indistintament. Sembla mentida que arribessim vius.
Un cop a Kandy, ens van portar a casa de l’amic Maharama. Allà vam poder dormir unes hores, fins que a les quatre ens van venir a buscar per anar un altre cop de viatge. Havíem d’anar a Kalametiya, un camp de treball que està al sud, perquè feien una cerimònia per inaugurar una carretera que havien construït a la zona afectada pel Tsunami i volíem grabar-ho. Només hi ha uns 200 km. Desde Kandy fins a Kalametiya, però vam trigar més de vuit hores en fer-ho. Com vuit persones dintre d’aquella furgoneta i el musulmà de la barba que se les va conduir senceres. Aquella nit vam arribar al camp com a les tres de la matinada i l’home no deuria dormir més de dues hores. I al dia següent, cap a les sis de la tarda va tornar a agafar la furgoneta per portar-nos una altra vegada a Kandy i es va tornar a menjar vuit hores més de carretera. Però és que el dia abans havia estat a l’aeroport desde les 12 de la nit per venir-nos a buscar. Encara és un misteri com pot dormir tan poc i seguir conduint per aquelles carreteres.
La nostra estada a Kalametiya va donar ser productiva. Després dels discursos, que es van fer eterns, perque van parlar com cinc persones i eren en sinhalès, o sigui que no enteníem una paraula, van descobrir una placa i van plantar un arbre. Això ho fan sempre que acaben una obra important, per recordar el que s’ha fet allà. Per la tarda, vam tornar a la platja on havia estat la cerimònia per grabar una entrevista. Hi vam anar amb l’Indika i el Dámnika, un altre srilankès de l’SCI que no para de fer bromes. Vam estar passejant per la platja i el Dámnika ens va explicar com havia estat el Tsunami. Aquella platja era com el Paradís. Llarga, amb sorra blanca i plena de palmeres. I el mar blau amb unes onades altíssimes, que tenia un punt sinistre, sabent el que havia passat allà. També perque la platja estava deserta i al voltant encara es veien els ciments d’algunes cases que havien estat totalment arrassades per l’aigua del mar. El Dámnika ens va enseñar un dipòsit d’aigües pluvials que estava en una bassa a uns 200 metres terra endins i que abans estava en una de les cases del costat de la platja. Allò debia pesar tranquilament 20 tones, però l’onada havia pogut portar-ho fins allà. Tot i que evidentment allò no tenia res a veure amb el que es deuria trobar la gent que va estar allà just després del Tsunami, aquella platja encara transmetia alguna cosa del que havia passat.
I després d’aquest passeig per la platja, ens vam banyar en un petit llac d’aigua salada que estava al costat del Paradís. No tot ha de ser treballar, oi?
Albert
No hay comentarios:
Publicar un comentario