"What To Do?" a la pagina d'ASMAT

Poc a poc, intentem donar a coneixer el que estem fent aqui. A mes del blog, hem penjat un text a la pagina de la botiga de viatges ASMAT, fent una mica de resum del que estem fent i de la situacio del pais.

Si us el voleu mirar, l'adressa es www.asmat.com, dintre del foro d'Sri Lanka. Per veure-ho us heu de registrar (es gratis), pero per si us fa mandra, us copio el text a continuacio i ja esta.

Per cert, es algo mes serio que el blog, aixi que no espereu trobar fotos meves en saron!

albert.





DOCUMENTAL A SRI LANKA

Hola. Primer de tot, ens presentem. Ens diem Marta, Laia i Albert. Ara mateix estem a Sri Lanka, rodant un documental sobre el treball que estan fent aquí les ONGs, tant pel que fa al Tsunami com pel que fa al conflicte entre les comunitats sinhalesa, tamil i musulmana. Ens trobem a Kalmunai, a la zona est del país, on el conflicte està més present, convivint amb gent de l’SCI (Servei Civil Internacional), una ONG que organitza camps de treball per voluntaris internacionals i locals. A més dels treballs físics que es fan (construir pous, netejar cases, programes d’educació per a joves i infants…), l’SCI pretén promoure la pau i el diàleg a través de l’intercanvi cultural. Voluntaris d’arreu (Itàlia, Anglaterra, Bèlgica, Japó…) conviuen amb voluntaris d’Sri Lanka i treballen junts en les tasques de reconstrucció així com en diferents projectes de caire social. El nostre documental es centra en ells. La intenció d’aquests escrits és transmetre una mica la progressió del nostre rodatge i, fins on ens sigui possible, difondre la situació d’Sri Lanka.

Ja portem aquí unes dues setmanes i el nostre documental està en marxa. Els primers dies els vam passar rodant a Kandy, al centre del país, on l’ONG té la seva oficina central. Allà hi tenen una escola per nens amb discapacitats mentals i alguns programes més, però bàsicament hi fan tasques administratives. L’acció està als camps de treball. El primer que vam visitar va ser el de Kalametiya, al sud del país. Hi vam anar a grabar la inauguració d’una carretera que l’SCI ha construit perque els pescadors afectats pel Tsunami puguin tornar a la seva feina. Les cases temporals en que viuen ara estan a més d’un quilometre de la platja i sense aquesta carretera els era bastant difícil arribar fins allà. A més, a Kalametiya vam poder veure per primera vegada els efectes del desastre. Teòricament, els treballs de neteja estan força avançats, però a les zones properes a la platja, el paissatge encara està ple de runes i palmeres caigudes. És un espectacle sinistre. Les platges d’Sri Lanka són el paradís, com aquelles platges de les postals, amb sorra blanca i palmeres, i el rastre de destrucció que van deixar les onades sembla fora de lloc. Les runes, les palmeres caigudes i els fonaments encara presents de les cases desaparegudes transmeten les dimensions de la catàstrofe. A vegades els llocs parlen i la platja de Kalametiya tenia molt a dir.

Després de Kalametiya, vam venir cap aquí, cap a Kalmunai, al camp de treball de l’SCI on es desenvolupa el gruix del documental. Només el viatge en furgoneta ja permet veure que les coses són diferents per aquesta zona. A mesura que ens acostavem a la zona on es troba la població tamil, la presència de l’exèrcit a la carretera era cada vegada més evident. Arribat a cert punt, al que podriem dir la frontera amb els tamils, la nostra furgoneta es va haver d’aturar en un checkpoint. El soldat va fer quatre preguntes, va registrar la matrícula de la furgoneta i ens va deixar marxar. Pura rutina, però tenen controlat tothom que entra i surt de la zona.

Durant els dies que hem estat aquí hem vist l’exèrcit per tot arreu. Als carrers, a les carreteres, davant dels bancs… De tant en tant, demanen la documentació a la gent del carrer, entren a les cases preguntant noms o es passejen en tanc pel carrer principal. Les comisseries i les casernes de l’exèrcit són autèntics bunkers, rodejats de fil espinat i trinxeres de sacs de lona verda i amb torretes de metralladores. El diumenge passat, mentre estavem al cine, vam sentir un tiroteig.

A Kalmunai hi conviuen sinhalesos, tamils i també musulmans i no són extranyes aquesta mena de coses. Normalment en les escaramuces hi están implicats l’exèrcit i l’LTTE (els Tigres per a la Lliberació de Tamil Eelam, nom de l’hipotètic estat tamil). El recentment assassinat Kadirgamar, ministre d’exteriors d'Sri Lanka, va fer esforços arreu del món per incloure l’LTTE a les llistes internacionals d’organitzacions terroristes, però l’LTTE és un veritable exèrcit i pràcticament un govern de facto a la zona nord i est del país. Finançat per tamils d’arreu del món (sobre tot d'Anglaterra), l’LTTE manté sota el seu control tota la zona Nord del país, que resulta inaccessible per a les forces gubernamentals. La part Nord-Est del país es troba en disputa. A més d’aquestes dues forces existeixen altres faccions, sobre tot tamils que discrepen amb l’LTTE, que també prenen part en el conflicte. I per últim hi trobem els musulmans, que tot i ser minoria al país, són forts a moltes zones de l’est (com ara a Kalmunai) i també reclamen la seva veu en les converses sobre l’organització de l’Estat entre govern i LTTE.

A aquesta difícil situació s’hi va afegir el Tsunami del 26 de desembre del 2004. A Kalametiya vam poder veure per primera vegada els estralls de les onades però la situació aquí és molt pitjor, perque es tracta d’una zona molt més poblada. Al costat de la platja, un poble sencer arrassat. Hem estat visitant diversos camps de refugiats i hem sentit les seves tragèdies. D’una població d’unes 600.000 persones que deu tenir el districte de Kalmunai, en van morir unes 10.000. No és d’extranyar que pràcticament tothom tingui un fill, una germana o un avi que va morir al Tsunami. Els camps de refugiats estan al costat d’on estava el poble. Desde allà, els que hi viuen poden veure les seves cases, de les que només en queden els fonaments i algunes totxanes escampades per la sorra. Enlloc d’això, ara tenen les vivendes que les ONGs han habilitat per ells. Són de llautó i de lona i durant el dia fa tanta calor que no s’hi poden estar a dins, així que es passen el dia al carrer, perque, a més, no tenen res a fer. La majoria eren pescadors i van perdre la seva feina. Tenen por de tornar a la mar i a més van perdre les seves barques i les seves eines de treball. El govern els ha estat donant algunes ajudes econòmiques, però molts es queixen de que no tenen res. La veritat és que la situació es manté gràcies a les ONGs. Per tot arreu es poden veure els seus cartells allà on han estat treballant: als camps, al poble, als tancs d’aigua… Sembla que la situació va tirant endavant, però encara queda moltíssim per fer.

De moment, això és tot. Ha estat una mica de resum i de posada el dia. En els propers dies seguirem escrivint sobre els nostres treballs, així com de qualsevol altre cosa d’Sri Lanka que ens sembli interessant. De totes maneres, si voleu veure algunes fotos i llegir algunes anècdotes, podeu visitar el nostre blog a www.docusrilanka.blogspot.com. Moltes gràcies per llegir-nos i fins aviat.

Albert Folk.
Marta Ferrer.
Laia Puig.

UNA TARDE EN EL CINE

7 agosto 2005
Kalmunai

Los domingos nunca hay nada que hacer en el campo de trabajo. Es fiesta y cada uno pasa el día como le parece. El domingo pasado, por ejemplo, decidimos ir a ver una película al cine del pueblo. Ahora sólo queda uno, pero antes había siete cines sólo en Kalmunai, algunos hasta tenían dos salas. Dicen que por culpa de la guerra han cerrado todos, que la gente está demasiado ocupada con el conflicto como para ir a entretenerse al cine. Se supone que ahora hay un alto al fuego y que el conflicto está parado, pero aún así el gobierno mantiene el ejército bien visible en las calles de la zona tamil de Sri Lanka. Justo al lado del cine había un checkpoint. Se ven sobre todo en las afueras del pueblo, con sus barricadas de sacos verdes, sus alambradas y sus soldados de camuflaje con los fusiles siempre en ristre y los cascos puestos. Dentro del pueblo no hay checkpoints, pero ahí están también los soldados, vigilando las comisarías y las calles, pidiendo los nombres a la gente que pasea y atentos a cualquier movimiento. A veces hasta puedes ver una tanqueta cruzando la calle principal.

Pero volviendo al domingo por la tarde, pasamos al lado del checkpoint con la intranquilidad que da siempre estar demasiado cerca de un arma. Sin embargo, es algo tan habitual aquí, que al llegar al cine ya nos habíamos olvidado de ello. La película ya había empezado, así que el acomodador nos guió con su linterna hasta nuestro asiento. Era una película hecha en la parte tamil de la India (Tamil Nadu, en el sur), una mezcla de comedia estilo Ozores, película de terror japonesa y culebrón venezolano, todo ello aderezado con interludios musicales al más puro estilo Bollywood. Gracias a la inestimable ayuda de Jeyaseleen, un voluntario srilankés, conseguimos más o menos entender la historia, y eso que era realmente complicada. Bueno, tuvimos que esperar hasta el intermedio para que nos pusiera al día, así que hasta entonces no entendimos nada, sólo veíamos gente bailando. Es que aquí hacen intermedios, como en los cines de antes. De hecho hacen dos. Las películas duran tres horas y no hay quien las aguante seguidas. La gente aprovecha el intermedio para ir a comprar comida. Helados, frutos secos y cosas así. Puedes comer lo que quieras en el cine. Y también fumar. Es genial.

Así que estábamos en la segunda parte de la película. Los protagonistas estaban en un palacio encantado por el fantasma de una bailarina asesinada por su amante. Tan pronto se asustaban por el fantasma como se ponían a bailar y cantar con un ballet de más de cincuenta personas salidas de la nada. Entonces oímos unos ruidos secos fuera del cine, como un petardeo. Los ventiladores se pararon de repente y alguna gente se levantó. Al principio no sabíamos que pasaba, pero no tardamos en comprender. Se volvieron a escuchar los petardos. Cuatro, cinco veces. En voz baja, Jeyaseleen nos explicó que estaban disparando en el checkpoint por el que habíamos pasado hacía sólo una hora. La gente se quedó en el cine y terminó de ver la película. Se reían igual de los chistes, pero de ahora el fantasma de la bailarina muerta daba mucho más miedo.

Cuando terminó la película, la gente salió en tromba, con prisa. Algunos querían estar cerca de nosotros. Ser blanco aquí es un seguro de vida. El LTTE sólo dispara contra el ejército y el ejército sabe que si eres blanco no eres del LTTE. De todas maneras, mejor no estar en medio cuando empiecen a dispararse entre ellos. El camino hasta casa fue muy tenso, las calles estaban a oscuras y llenas de gente que se daba prisa para volver a sus casas. Por suerte, Jeyaseleen nos llevó por otra ruta que nos ahorró pasar otra vez por el checkpoint. Estos días, hablando con la gente de por aquí, nos hemos enterado de que no es algo aislado. A pesar del alto al fuego, han seguido habiendo pequeñas escaramuzas, pero todos coinciden en que ahora las cosas se están poniendo tensas. Después del asesinato de Kadirgamar, el ministro de exteriores, y con las elecciones presidenciales adelantadas para el noviembre, el ambiente está muy enrarecido. Hoy, mientras grabábamos una de las reuniones que hacen en la casa, Jeyaseleen decía que es posible que la guerra vuelva a empezar. Nunca hasta ahora había dicho algo así.

albert.

PRIMERES IMPRESSIONS

28 agost 2005
Kandy

Només portem tres dies a Sri Lanka, però sembla que haguem estat aquí tota la vida. Aquesta nit estem a Kandy, una ciutat just al centre del país, on està la seu central del SCI. Si Sri Lanka és com una mà, Kandy estaria just a sota del dit mig. Estem a casa d’un home que es diu Maharama. Té els cabells blancs i llargs i sempre somriu (com tothom aquí) i acull alguns voluntaris que estem per Kandy. Avui som com unes deu persones ficades a casa seva. Dormim al terra, a sobre d’unes estores de vímet. Després de tres nits dormint així t’hi acabes acostumant.

Vam arribar el divendres, després de dos dies inacabables maldormint en aeroports i en avions. Cap allà a les sis del matí estavem a l’aeroport de Colombo. Al sortir, ens estaven esperant. Feia molta calor i a la porta de l’aeroport estava ple de gent que esperava als seus familiars i de taxistes que intentaven que els agafessis a ells. Per sort, tres persones de la ONG ens venien a recollir. La Bárbara (una voluntaria italiana), l’Indika (un voluntari d’Sri Lanka), i un musulmà del que no hem pogut descobrir el nom. Era el conductor de la furgoneta, un home molt fosc de pell, amb una barba molt densa i els dits de les mans amb forma de ganxo, que només condueix i que no dorm mai.

Amb la furgoneta ens van portar cap a Kandy. Desde la finestra vam poder veure els primers paissatges del país. La gent pel carrer, els colors de les botigues, les paredetes amb mil varietats de fruita a la carretera. I la seva manera de conduir. Teòricament condueixen per l’esquerra, com els anglesos (perque va ser colònia britànica i tot això), però en la pràctica utilitzen els dos carrils indistintament. Sembla mentida que arribessim vius.

Un cop a Kandy, ens van portar a casa de l’amic Maharama. Allà vam poder dormir unes hores, fins que a les quatre ens van venir a buscar per anar un altre cop de viatge. Havíem d’anar a Kalametiya, un camp de treball que està al sud, perquè feien una cerimònia per inaugurar una carretera que havien construït a la zona afectada pel Tsunami i volíem grabar-ho. Només hi ha uns 200 km. Desde Kandy fins a Kalametiya, però vam trigar més de vuit hores en fer-ho. Com vuit persones dintre d’aquella furgoneta i el musulmà de la barba que se les va conduir senceres. Aquella nit vam arribar al camp com a les tres de la matinada i l’home no deuria dormir més de dues hores. I al dia següent, cap a les sis de la tarda va tornar a agafar la furgoneta per portar-nos una altra vegada a Kandy i es va tornar a menjar vuit hores més de carretera. Però és que el dia abans havia estat a l’aeroport desde les 12 de la nit per venir-nos a buscar. Encara és un misteri com pot dormir tan poc i seguir conduint per aquelles carreteres.

La nostra estada a Kalametiya va donar ser productiva. Després dels discursos, que es van fer eterns, perque van parlar com cinc persones i eren en sinhalès, o sigui que no enteníem una paraula, van descobrir una placa i van plantar un arbre. Això ho fan sempre que acaben una obra important, per recordar el que s’ha fet allà. Per la tarda, vam tornar a la platja on havia estat la cerimònia per grabar una entrevista. Hi vam anar amb l’Indika i el Dámnika, un altre srilankès de l’SCI que no para de fer bromes. Vam estar passejant per la platja i el Dámnika ens va explicar com havia estat el Tsunami. Aquella platja era com el Paradís. Llarga, amb sorra blanca i plena de palmeres. I el mar blau amb unes onades altíssimes, que tenia un punt sinistre, sabent el que havia passat allà. També perque la platja estava deserta i al voltant encara es veien els ciments d’algunes cases que havien estat totalment arrassades per l’aigua del mar. El Dámnika ens va enseñar un dipòsit d’aigües pluvials que estava en una bassa a uns 200 metres terra endins i que abans estava en una de les cases del costat de la platja. Allò debia pesar tranquilament 20 tones, però l’onada havia pogut portar-ho fins allà. Tot i que evidentment allò no tenia res a veure amb el que es deuria trobar la gent que va estar allà just després del Tsunami, aquella platja encara transmetia alguna cosa del que havia passat.

I després d’aquest passeig per la platja, ens vam banyar en un petit llac d’aigua salada que estava al costat del Paradís. No tot ha de ser treballar, oi?


Albert