Director's Statement
La primavera de l'any 2009 em trobava investigant pel documental 'La nit que vam jugar amb foc', centrat en la història de tres nois que van cremar una dona indigent en un caixer automàtic, quan vaig assabentar que feia poc s'havia representat al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l'espectacle 'La Venus de Willendorf', que precisament prenia aquest crim horrible com a punt de partida. Gràcies a un amic, productor d'esdeveniments teatrals, vaig poder contactar amb el seu creador: Iago Pericot.
D'aquesta manera, vaig tenir la sort de descobrir un creador immens, que havia jugat un paper central en una època en la que el teatre català (i, de forma més àmplia, la cultura i la societat catalanes) va abandonar la grisor del franquisme per endinsar-se en la modernitat. A més de ser un destacat pintor, Iago Pericot ha estat el creador d'espectacles tan transgressors com 'Rebel Delirium' (1977), que es representava als túnels de la Línia 2 del metro de Barcelona, llavors abandonada, i que tractava un tema tan delicat en aquell moment com l'homosexualitat, o 'MozartNu' (1986), protagonitzada per una parella completament despullada que ballava sobre una enorme creu mentre sona la Misa de la Coronació de Mozart i que va arribar a representar-se a Nova York. La seva rellevància s'ha vist reconeguda per premis com el Premi Nacional d’Arts Escèniques de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Nacional d’Escenografia “Joseph Caudí”, atorgat per l'Asociación de Directores de Escena de España-ADE (1990), la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de la Ciutat de Barcelona (2000) o el Premi Honorífic de la desena edició dels BUTACA de teatre i cinema de Catalunya (2004). A més, durant el desenvolupament d'aquest documental, he pogut veure el respecte i l'admiració que persones molt diverses i destacades del món del teatre professen per aquest home a qui tracten com un veritable mestre i pioner.
Malgrat tot això, Iago Pericot continua sent, segons he pogut comprovar també, una figura majoritàriament desconeguda pel públic. I a aquesta situació no contribueix el fet que, tret d'algun petit reportatge dins algun magazín cultural, no existeixi ara com ara una peça audiovisual d'envergadura que reculli la figura i el llegat de Iago Pericot.
És per tots aquests motius que vaig decidir posar en marxa aquest documental. I per si no n'hi hagués prou, en el transcurs del seu desenvolupament, el Iago, que als seus 85 anys segueix amb una activitat admirable, va decidir posar en marxa un nou projecte. Un projecte que digués alguna cosa sobre la convulsa situació social i econòmica. Un projecte que, com ha fet tantes vegades en els darrers 50 anys, posés l'Art al servei de la Llibertat. Aquest projecte és la Guillotina, una idea radical, atrevida i, a la vegada, juganera que sintetitza l'esperit de la trajectòria de Iago Pericot i que ens permet l'oportunitat única de veure aquest mestre en acció, a més de conèixer les seves valuoses opinions sobre la intensa situació social que vivim i sobre el paper que l'Art hi pot jugar.
En aquest procés, no només he tingut l'oportunitat de conèixer l'artista, sinó, també, a la persona: un home vital, divertit, creatiu, juganer, llibèrrim, trapella, valent, iconoclasta i amic dels seus amics. Un home que, amb la tranquil·litat de qui ja ho ha fet tot, segueix creant i que, amb la seva actitud, s'ha convertit en una inspiració per mi.
A més de retre-li un més que just homenatge i donar a conèixer la trajectoria del Iago Pericot, m'agradaria que, amb aquest documental, el Iago pogués transmetre al públic la mateixa inspiració que m'ha transmès a mi: que malgrat que la situació és difícil, es pot seguir creant i que, precisament perquè és difícil, és més important que mai seguir creant.
